Que passa a Nova Orleans?

Els EE.UU estan patint una catàstrofe natural de dimensions brutals. Les recents inundacions, però, després de 6 dies, sembla que hagin succeït en un país del Tercer Món. La gent se sent abandonada. gent que paga els seus impostos (o no) i que exigeix que la rescatin, i la cuidin. Els morts, la pudor, els malalts, la fam i la set, el pillatge per sobreviure, les violacions, els assassinats... i tot inundat. Aquest és el paisatge que envolta a gent com tu i com jo. Deu ser terrible.
Què fa el govern de Bush Jr? Bé, al cinquè dia va arribar la famosa columna de l'exèrcit amb menjar i aigua. Fins al quart dia sembla que no es van fer evacuacions de gent i, diu el corresponsal de TV3, que gent evacuada va ser retornada perquè no sabien on descarregar-la dels busos. La policia i l'exèrcit, amb ordres de disparar a matar (disparar a matar!!!) si algú es enxampat robant. I si no tens menjar ni aigua, què fas? Això ja funcionava així al tercer dia. Primer la propietat que la solidaritat. Així és. Ara la gent no pot sortir de la ciutat. Els controls ho impedeixen. Nova Orleans s'ha convertit en un immens camp de refugiats... o de concentració, segons com es miri.
Què passa a Nova Orleans? Doncs que els que han quedat a dins són pobres i negres, gent que no tenia on anar o vehicle per escapar. Aquests poden esperar cinc o sis dies... o més... ja hi deuen estar acostumats, deu haver pensat Mr. Planificator. I el president? El president Bush Jr apareix per allà quan ja hi ha arribat l'ajuda. És a dir, tard, molt tard.
Els EE.UU són com un dinosaure enorme i terrible... però lent de respostes. Ja es va veure l'11-S. La manca de reflexes va causar l'extinció dels dinosaures i això causarà el declivi dels EE.UU com a primera potència mundial. El principi de la fi ja ha començat.

Banksy segueix atacant!

En les darreres setmanes, ho confeso, he conegut el treball d'un creador anglès anomenat Banksy. Quasi tot el seu treball es desenvolupa en parets, uns cops en forma de graffiti, pintant-hi al damunt, i uns altres en què, a més del concepte, sempre present, és important l'acció. Anem a pams. Quant al graffiti, Banksy té obra als carrers de les principals ciutats, començant per Londres. A Barcelona en té, com a mínim, un parell, com aquesta al barri de Gràcia. Si estem interessats a veure un recull dels seus millors treballs, res millor que visitar el seu propi web: www.banksy.co.uk. En aquest altre enllaç, www.duncancumming.co.uk, web especialitzat en graffiti, hi podrem veure una selecció alternativa.
Darrerament, Banksy ha saltat a la fama gràcies als graffiti realitzats a Palestina, damunt del mur de Cisjordània. Gràcies a aquestes pintures ha arribat al gran públic. Aquest mur, com quasi tothom sap, va ser declarat il·legal per l'ONU ja que consolida l'ocupació israeliana i la divisió del territori palestí. Les pintures al mur, com la que il·lustra aquest comentari, fan al·lusió al seu absurd i simbòlicament en prediquen l'enderrocament. Si voleu veure-les totes, el diari anglès The Guardian les recull. Aquestes accions poden qualificar-se com "art attacks", on l'art és emprat com a arma ideològica per posar en evidència la injustícia.
D'altra banda, Banksy realitza accions dirigides a atacar els museus i l'art oficial. Aquests atacs han consistit en penjar - sense permís, òbviament- obres seves a les parets d'alguns dels museus més famosos, fent com si fossin obres d'altres èpoques o autors. El British Museum i la Tate Gallery, a Londres, i el MOMA, el Metropolitan, el Museu d'Història Natural, el Brooklyn Museum, tots ells a Nova York, han estat objectius d'aquest "atac artístic". En la majoria de casos han aconseguit estar penjades alguns dies. Al seu web també podem veure-les. Banksy, un artista que podríem qualificar de "conceptual", diu que crea sota els efectes del haixix i d'hores i hores de televisió :-O Entre alguns dels treballs més atípcs i alhora més destacats que ha fet hi ha la coberta del disc dels Blur "Think Tank".
Reflexió final: Quan el contingut és rellevant, els aspectes tècnico-estilístics passen a un segon o tercer pla, i això sempre és bo. Si el que importa és l'acció i el concepte, la creació es magnifica i revitalitza. Qui havia dit que l'art havia mort?

60 anys d'Hiroshima

Aquesta imatge d'una noia cremada ens transporta 60 anys enrere. Avui fa 60 anys del terrible atac nuclear a Hiroshima contra població civil indefensa, un fet que va provocar la mort de més de 237.000 persones. La bomba atòmica llançada per l'avió nordamericà Enola Gai el dia 6 d'agost a les 8.15 del matí, va esclatar a 600 metres per sobre la ciutat. Primer el blanc encegador de l'explosió, després el vermell de la bola de foc, un vent vermell que ho cremava tot, i, finalment, el bolet enorme que s'enfila fins a 30 km d'alçada i un fum negre que cobreix la ciutat. De les víctimes, 78.000 ho van fer en el moment de l'explosió. Van morir polvoritzades, convertides en no res. Els ferits, caminant com a morts vivents, amb la pell a tires i a carn viva. Unes 71.000 persones mai van poder ser identificades. 70.000 més van morir en el lapse de temps que va de l'agost al desembre del 1945 per haver respirat o begut o menjat la radiació. Cal tenir en compte que en aquell moment ningú sabia res de què carai era la radiació. La gent moria i no sabien què els estava passant. La Segona Guerra Mundial quasi s'havia acabat, només faltava l'altra bomba, la de Nagasaki... però s'havia acabat a un preu brutal. El preu dels morts innocents. Es diu que el president nordamericà Truman, en ordenar aquest atac fulminant, va protegir les vides de 250.000 americans que, segons els seus càlculs, haguessin mort si la guerra hagués continuat. Raonament encertat dins la lògica de la guerra. Ara bé, algú pot arribar a afirmar que les guerres tenen una lògica, unes regles, alguna cosa que no sigui la destrucció de vida innocent? Mirem l'Iraq, per exemple.
Avui, 60 anys després, qui té els arsenals atòmics? Les dades varien segons les fonts, però, aproximadament, els EE.UU, tenen per sobre dels 10.500 caps nuclears actius; Rússia, uns 10.000; França, uns 500; China, uns 400 i Gran Bretanya, també uns 400. Tots aquests les tenen legalment (!!!). L'Índia, el Pakistan i Israel també en tenen, però il·legalment (!!!). Índia, entre 40 i 250; Pakistan, entre 15 i 150 i Israel, entre 75 i 200. Altres governs de diferents estats, com Sudàfrica, Corea del Nord o Iran encara pugnen per tenir l'arma atòmica, si és que ja no la tenen. Quantes Hiroshimes sumen en total? El perill de la destrucció del planeta persisteix i, al meu entendre, estem en pitjor situació ara que fa 15 o 20 anys. Exigim el desmantellament d'aquests arsenals ja!!!

Més info: Especial de El Periódico de Catalunya

Dionís nen > Guido Reni

En aquesta pintura veiem el déu grec Dionís (Bacus, per als romans) en una representació molt curiosa: la d'un nen que va orinant tal com va bevent el vi. Pintat per l'artista italià del XVII Guido Reni, es troba a la Gemäldegalerie de Dresden, a la RF d'Alemanya. És un oli sobre tela petit, de 72 x 56 cm i que reflecteix un aspecte poc habitual en la representació del déu. És sabut que Bacus és el déu del culte orgiàstic al vi però s'ha de recordar que també se'l relaciona amb els ritus agraris gràcies al seu poder fecundador. Antigament s'associava Bacus amb la humitat, la primavera i amb el principi líquid. També se'l vinculava a tots els cultes que es feien a fonts i rierols, associant-se'l amb les Nimfes i els Faunes. ¿Podria ser que aquesta representació atípica del Dionís bevedor-pixador es refereixi precisament al seu poder fecundador de la terra? Si és així, és una manera molt original d'explicar-ho.

El primer petó

Sempre m'ha fascinat aquesta imatge. Correspon a un curtmetratge del 1896 que té una durada d'un minut. El primer petó l'anomenen, o més simplement El petó. També se'l cita com a La vídua Jones. Dirigit per William Heise i protagonitzat per May Irwin i John C. Rice, va ser un dels primers films en incorporar actors dramàtics coneguts. Però, per damunt de tot, El petó és important perquè va ser la primera vegada que s'utilitzaven els primers plans en una filmació. També va ser el primer petó filmat, el petó primigeni d'una llarga, llarguíssima sèrie de petons que arriben fins avui.
Si s'hagués de fer una sola películ·la que recullís tots els petons que s'han vist en les pel·lícules de Hollywood, quant duraria aquest film? Quants dies hauríem de passar dins un cinema per veure'ls tots? Valdria la pena veure'ls o tantíssima tendresa ens faria adormir o, el que encara podria ser pitjor, ens faria avorrir els petons?