Dionís nen > Guido Reni

En aquesta pintura veiem el déu grec Dionís (Bacus, per als romans) en una representació molt curiosa: la d'un nen que va orinant tal com va bevent el vi. Pintat per l'artista italià del XVII Guido Reni, es troba a la Gemäldegalerie de Dresden, a la RF d'Alemanya. És un oli sobre tela petit, de 72 x 56 cm i que reflecteix un aspecte poc habitual en la representació del déu. És sabut que Bacus és el déu del culte orgiàstic al vi però s'ha de recordar que també se'l relaciona amb els ritus agraris gràcies al seu poder fecundador. Antigament s'associava Bacus amb la humitat, la primavera i amb el principi líquid. També se'l vinculava a tots els cultes que es feien a fonts i rierols, associant-se'l amb les Nimfes i els Faunes. ¿Podria ser que aquesta representació atípica del Dionís bevedor-pixador es refereixi precisament al seu poder fecundador de la terra? Si és així, és una manera molt original d'explicar-ho.

El primer petó

Sempre m'ha fascinat aquesta imatge. Correspon a un curtmetratge del 1896 que té una durada d'un minut. El primer petó l'anomenen, o més simplement El petó. També se'l cita com a La vídua Jones. Dirigit per William Heise i protagonitzat per May Irwin i John C. Rice, va ser un dels primers films en incorporar actors dramàtics coneguts. Però, per damunt de tot, El petó és important perquè va ser la primera vegada que s'utilitzaven els primers plans en una filmació. També va ser el primer petó filmat, el petó primigeni d'una llarga, llarguíssima sèrie de petons que arriben fins avui.
Si s'hagués de fer una sola películ·la que recullís tots els petons que s'han vist en les pel·lícules de Hollywood, quant duraria aquest film? Quants dies hauríem de passar dins un cinema per veure'ls tots? Valdria la pena veure'ls o tantíssima tendresa ens faria adormir o, el que encara podria ser pitjor, ens faria avorrir els petons?

Retorn al Passat: Urdaci

Us sona aquesta cara? És la d'Alfredo Urdaci Iriarte (1959). Director dels Serveis Informatius de RTVE i presentador del Telediario 2 entre el 1998 i el 2004. Després de la victòria electoral del PSOE el 14-M-2004 és cessat i el dia de Sant Jordi del mateix any s'acomiada dels telespectadors.
A la imatge veiem una cara que, mentalment, ens transporta a moments força crispats de la vida política espanyola. Moments on la informació, cuinada per l'Urdaci, era una eina més per desprestigiar l'adversari i tergiversar la veritat en favor del poder del PP. Coses com aquesta acostumen a passar, no ens enganyem, per tot l'espectre polític, però en aquest cas la cosa ja era d'escàndol. Sempre el recordarem quan va haver de llegir un comunicat de rectificació sobre una notícia que ell mateix havia esbiaixat, la de la vaga general del 20 de juny de 2002 i va pronunciar aquelles lletres ("cé-cé-o-o") per tal d'evitar dir Comissions Obreres (CC.OO). Ho trobo un exemple fantàstic de la seva manera de ser i de treballar.
Urdaci. Una icona. Un rostre que, com el de Matías Prats senior, quedarà estretament lligat al del moment polític que ell mateix, d'una manera o altra, va ajudar a perpetuar.

Retorn al Passat: George & The Turkey

Recordeu la imatge? Efectivament, George Bush Jr. a l'Iraq servint gall dindi de plàstic a la tropa. Era el 2003, el dia de Tots Sants (el Thanks Giving Day anglosaxó). Tot el muntatge estava pensat només per sortir als media i donar la imatge del president protector que proveeix i té cura dels seus soldats. Un president nodridor amb una imatge paternalista i tranquil·litzadora, per una guerra que en teoria ja s'havia acabat. El resultat va ser tot el contrari del previst. Algú va revelar el secret i va deixar amb el cul a l'aire el president de la primera potència mundial i els seus assessors. M'agradaria saber què deurien pensar d'en Jr. els soldats que van veure i viure aquesta mena de broma de mal gust.

La noia de la perla o La temptació

Us recomano aquesta imatge. És una de les millors pintures de Vermeer van Delft. Es tracta de La noia de la perla, pintada als voltants de 1665. És un oli sobre tela petit, de 46,5 x 40 cm i que està exposat al Mauritshuis, a L'Haia. M'he permès de rebatejar-la com La temptació per la sensualitat que desprèn el rostre: la mirada, els llavis humits i, tancant el/s triangle/s compositiu/s, la perla que, en aquest cas més que mai, és la guinda que culmina, que tanca, aquest magnífic retrat.

Aquesta pintura va inspirar l'escriptora nordamericana Tracy Chevalier a escriure una novel·la al voltant d'aquesta noia. Posteriorment, el 2003, Peter Webber va dirigir la versió fílmica de la novel·la, que van protagonitzar Colin Firth, en el paper de Vermeer i Scarlett Johansson en el paper de Griet. La pel·lícula té una qualificació de 7,3/10 al web de cinema www.imdb.com.

Més info:
+ Pintures de Vermeer a Web Gallery of Art
+ Dades sobre el film a IMDB